Us vaig a explicar una història

Hi havia una vegada una vegada un noi a qui li agradaven les noies (totes en general i una en particular XD), total que per casualitats varies es va fer amic de la "noia en particular". El noi pensava molt en la "noia en particular" però no era capaç de dir-li.
I així es va passar dies i dies, setmanes i setmanes i fins i tot algun que altre mes.
Al noi feia alguns intents tímids (força tímids) d'apropar distàncies i fins i tot li feia l'efecte que la noia també en feia algún (però clar, si els feia tant tímids com els del noi que collons havia de veure ell, ja se sap que per aquestes coses n'hi ha que no tenen gaires llums). Les persones del voltant del "noi i la noia particular" fins i tot pensaven coses rares d'aquesta amistat...però ningú en treia l'aigua clara sobre si havia marro, química, amistat o manca d'oxigen al nèixer...
Al final el tema és que per fi el noi prén la decisió de fer un intent més explícit va i de la palestra surt un altre noi amb més valentia i se'n duu a la noia.

La pregunta filosofica del milió és: el "noi particular" va fer el pallús per tardar tant de temps en decidir-se? la noia es va cansar d'esperar a veure si els gestos tímids significaven alguna cosa més? o per l'altra banda el noi ha tingut sort de no pifiar-la i trencar una preciosa amistat?

Ahhhh.... és un situació típica i tòpica oi? Però sempre donen de si aquest tipus de reflexions... a més diuen que l'home és l'unic animal que s'entrebanca dos cops amb la mateixa pedra, per tant que un mateix fet es repeteixi al llarg de la història universal no es estrany oi? Reflexionem-hi.


Bé, de tot això n'he tret una frase que a mi m'agrada força i l'he utilitzat a la lletra d'una cançó que he escrit que explica una història com les exposades.

en un triangle amorós un dels vèrtex sempre surt perdent